dimarts, 24 de gener de 2017

Catherine

Hi ha sorolls en el silenci contingut del meu voltant. Sento molt i veig poc, escolto els neguits i les tecles en una mena de remor sòlid en forma de paret. Escric per no fer res, en un intent d'imitació i vaga inspiració. Intentant fer bona lletra, volent ser interessant? No repeteixo però tampoc sóc original. A cap em recito amb un ritme de rap que m'acompanya.

Tres voltes de fulla, l'espurna
m'encén però sóc burra,
no m'adormo fins la una,
zeros i uns en una sala obscura.
Sobre el coixí, el restador no suma.

Sempre tinc el mateix somni,
com el determinant permuta.

Les paraules semblen oblidades.
Quantifico lletres gregues,
fito delta omegues,
però tu per què m'observes?

Deixa de jutjar-me, de pensar en el meu cabell.
Mira més en l'ànima i no en el color de pell.
Ja no puc amb la puixança del superficial sobre el que ama.
amb qui no es diu feminista perquè té por de la flama!


dilluns, 28 de març de 2016

Episodis amorosos


MARINA

Les pupil·les sospiren al vent
després de la nit gastada.
Som a prop de l’alba.
El cap balla, i els ulls se’ns tanquen.
Demà, amb la visió encara esborronada,
somriuràs al poema entre la lligacama.

***
Oh, trista de mi, que, si home fos, ací voldria acabar los meus darrers dies! -Tirant lo Blanc
***

Em sap greu si teniu mals records del Tirant, però la cita hi havia de ser, sí o sí, per la presència de la lligacama... ;-)


dimarts, 26 de gener de 2016

Lira a la vida retirada


VEJADA POR UNA CERCA

A son de anacoreta,
culpable siempre soy de amar el viento.
Mi alma en la probeta,
precipitando lento,
muere sin viejo libro amarillento.

***
L'any passat vaig escriure aquesta lira per classe de castellà. La lira és un tipus d'estrofa importada a Espanya des d'Itàlia per Garcilaso de la Vega al Renaixement (període que estàvem treballant). Té cinc versos per estrofa i ha de seguir la mètrica 7a//11B//7a//7b//11B. El tema era "la vida retirada" en motiu del beatus ille, tòpic de l'època, i de l'obra de Fray Luis de León (Oda a la vida retirada). M'abstindré de fer més comentaris pretensiosos, que l'altre dia se'm va caure la cara de vergonya en llegir la introducció de "De les redaccions i sobre els fantasmes de les nacions".

Bon any. Endavant lectors, vitals, i lliures!

PD: Hola Carlota.

divendres, 24 d’octubre de 2014

Actualització

Bon dia,

Només volia dir que he tingut el plaer de veure el primer quadre de l'entrada anterior, en directe. Una delícia.

Salut!

Lenok.

dilluns, 3 de febrer de 2014

Dèlfica

Aquest és un poema curt, tant curt que no el considero un poema, però no per això deixa de tenir significat. De fet és un poema d'imatges. De fet només em limito a enunciar les imatges. De fet les enuncio i les exposo. De fet em callo.

DÈLFICA



dimecres, 9 d’octubre de 2013

De les redaccions i sobre els fantasmes de les nacions

Suposarem per uns moments que aquest no és un blog de poemes. Aquest no és un blog de poemes. Es diu Poemes Sense Sentit però no és de poemes. Remarkable. Suposem que aquest és un blog de les paraules. De les paraules i la llengua, de les novel·les i, com no, de les redaccions.

M'agrada fer de les meves redaccions coses especials, fer-ne petites joies que brillin amb intensitat entre les altres. Malauradament per mi (això m'ha costat bastant d'assumir), quan et demanen carbó no volen un diamant, tot i tenir la mateixa essència. Fins i tot, els diamants poden ser rebutjats pel fet de no ser carbó. Lògic si ho mirem des del punt de vista docent, innecessari pel meu gust. Tanmateix ho entenc i intento no ser tant egocèntrica al intentar fer sempre coses diferents/millors del que em demanen. I és per això que vull compartir la meva última redacció amb els meus lectors (que de ben seguir que seran pocs). N'estic bastant orgullosa i crec que així (i amb altres escrits anteriors) he aconseguit curar la sagnant ferida entre les redaccions i jo.

La feina consistia en fer un article d'opinió (que no inclogués expressions com jo penso, jo crec, ...) sobre la situació actual de "Catalunya-Espanya/Espanya-Catalunya/Independència sí-no/etc". Volia, més ben dit, necessitava no escriure un simple resum de fets, avorrit "as hell". Volia també sintetitzar alguns pensaments que havien estat flotant pel meu cap durant molt temps. 

Espero que us hagi agradat. Si tu (lector), tens suficient capacitat d'atenció com per haver arribat a aquest punt del text (aquest punt: . ), t'aconsello que m'ho facis saber deixant un comentari, no em faries feliç però així podria esbrinar si realment té sentit escriure en un blog en lloc d'escriure en un bloc. Tingues en comte que per evitar-te l'esforç (inútil) d'intentar desxifrar la meva lletra, he estat practicant mecanografia durant deu minuts.

ENTRE FANTASMES

Som davant d'un problema, i és un problema greu, molt més greu del que ens podríem arribar a imaginar solament comentant el tema per sobre. I és que vivim entre fantasmes, entre dos grans fantasmes, que ens canvien, que ens condicionen. A Catalunya, al segle XXI, hi ha fantasmes.

Però els fantasmes (com fantasmes que són) són nodrits de les ments de les persones que hi creuen. Són el que mengen: així és com, a més a més, els dos s'enfronten. Per una banda, tenim la malvada Espanya, ésser que des del principi de la seva existència ens odia, símbol d'allò antic, obscur, obsolet. És perversa, conservadora i, fins i tot, feixista. Sort que de les tenebres i la sang catalana vessada neix un altre ens sobrenatural, sí, Catalunya. Per bona o mala fortuna, la nació resistent va perdre contra les forces del mal (Espanya), i és ara sotmesa a la seva tirania, però es prepara per lluitar, ja que no ha oblidat els valors que van fer necessària la seva existència.

Aquests dos fantasmes ideològics presenten moltes semblances amb els "reals", com ara que encadenen la gent amb la por que ells mateixos han generat, ningú no els ha arribat a veure o tocar mai; però, tanmateix, es passegen pels passadissos mentals cridant esfereïdorament. Què són Espanya i Catalunya sinó fantasmes? En vivim amarats, entre aquells qui, creient-hi, els han donat poders, els han donat els valors. Valors indignes que van voler elevar al pla abstracte de manera barroera, burda, van voler transcendir en les nacions.

I, com passa amb el Pare Noel o la fada de les dents, ensenyem aquests contes als nostres fills i filles, amb la desgraciada diferència que mols d'ells no deixaran de creure-hi mai: és per això que els fantasmes encara viuen, és per això que viuran molt temps més.

I tu: creus en els fantasmes?

Comentari de la mestra: Molt bona redacció!!! (Nota: 9). No hi havia faltes d'ortografia però sí dos parells d'errades gramaticals lleus.

FEEL FREE TO COMMENT!!! ("Sente't" lliure de comentar! I de dir-me l'imperatiu del verb sentir-se!)

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Caos




Pot ser pensant.
Pot ser cridant.
Crea caos.

***
CAOS

 El terme caos es referia  originàriament a la substància primordial a partir de la qual, segons la mitologia grega, va nàixer l'univers. Ara, caos vol dir més. Desendreçat, brut, confús i fosc. Així ens l'imaginem. Però no. El caos és el no-ordre, la no-llei que a la vegada segueix unes lleis. Els interessats en la física ho sabran. I per què sorgeix el caos? Aquesta pregunta només em pot portar a una resposta. El caos existeix com a anti-ordre. I perquè existeix l'anti-ordre...? Existence is void of meaning. L'existència no té sentit. Cal buscar un sentit a tot? Però hi ha coses que tenen sentit. I, exactament, què és el sentit? El no-caos. Però això és definit per nosaltres. Nosaltres decidim que té sentit i què no. Potser si fer els deures no té sentit, és que potser no sé que em servirà per a preparar-me en un exàmen posterior. Però potser així i tot no trobo que tingui sentit [per qualsevol altre motiu que a un altre semblaria una tonteria]. Per a un altre fer deures tindrà sentit. Però per a mi no. Costa molt trobar conceptes objectius. Com les magnituds de longitud, temperatura, volum, etc. Però en general, la majoria de decisions que prenem a la vida quotidiana obeeixen al nostre sentit comú. Clar que el nostre sentit comú és igual que el de molts altres, com bé diu la paraula.

  Però no és això exactament del que volia parlar. Volia parlar de la creació de caos. Sí. Igual que es pot crear odre, es pot crear caos? [Naturalment, tot això regit pels conceptes subjectius de ordre i caos]. És més, es podria definir el caos com, no un anti-ordre, com he dit anteriorment, sinó com un tipus d'ordre? Sempre que hi ha algun ordre acaba en caos. [i viceversa?]. Em caldria desenvolupar una mica més aquest tema.

***
LA BELLESA DEL CAOS

Perquè? Perquè faig servir aquest terme tant pedant però a la vegada delicat? No ho sé. És tard i tinc son. En el fons no paro de divagar sobre un tema del que no hi entenc gaire. Em limito a exposar les meves sensacions. I aquesta és una d'elles. El caos és bell. [tornem a regir-ho tot pels conceptes subjectius] igual que l'ordre o més. Quina bonica fotografia, la d'una papallona monarca simètrica! Quina bonica fotografia, la d'un colom reflexant-se en una bassa d'aigua mentre el sol es pon per Montjuïc! Però potser més bella seria la d'un formiguer en ebullició, la de centenars de monedes d'Euro caient per la màquina que les fabrica i sent abocades sense ordre! Estic espessa, aquesta nit.

***

Si encuentras caos, no intentes ordenarlo.
GC